diumenge, 18 de desembre de 2016

NI fora ni dins

Si totes les famílies desgraciades són diferents en certa forma hi ha una amplia gama de gent corrent pel món vivint la seva tipologia desafortunadament  extravagant.
 Tanmateix si la felicitat és tota igual... tenim un grapat de robots somrients pul·lulant per la terra, removent els culs ben cofois de la seva condició.

Felicitat. Infelicitat. Muntanya russa de sentiments que ens porta durant tota la vida amunt i avall.

El dia, o més ben dit la nit, que en Pau del Cau va parar el cotxe arran de carretera enmig d’aquella foscor que nomes pot oferir l’ entorn rural, i assenyalant el cel estrellat va dir: “Venus, aquí Venus”, tot assenyalant-me a mi tot seguit, vaig pensar que havia trobat l´home de la meva vida. 
I que tot i que la posada en escena era un pel forta, ja anava bé que anéssim forts ja que durant molt de temps la cosa havia estat més aviat de tita freda. 
El que passa  és que en aquesta felicitat que t'arrossega, no ets conscient que tot allò que et fa feliç pot no fer-ho a l’altre i a l’ inrevés. De manera que de cop i volta t’adones que tu ets molt feliç però l’altre no, i a la inversa. Això passa.
No podem arrossegar l’altre en la nostra felicitat, intentant inocular-li el nostre virus passatger, - perquè sempre és passatger, tenim moments de felicitat, i ja és prou- ,  Intentar inocular-lo dic,  seria aquest intent de colonització de l’ altre on l’ abordem amb el nostre egoisme, i intentem clavar bandera en el seu territori, en nom de la nostra felicitat que ha de ser, forçosament, desitjada per tothom. 



Així que la tovallola negra curulla d’estrelles que  tenia al damunt a mi no em feia gaire el fet, bàsicament perquè era agorafòbica de mena, i tot i la foscor, que s’agraïa per no veure la immensitat del camp on estàvem aturats, no s’havia assolit l’objectiu per algú com jo, que era no veure la immensa buidor del seu voltant. De manera que vaig començar a panteixar com si hagués corregut la marató de Nova York i la Mercè totes juntes – fent un esforç d’ imaginació on el poble català i americà s’ agermanessin en la suor de la samarreta – perquè senzillament em mancava l’ aire. 

Analitzant la situació amb la perspectiva que m’ ha donat el temps vaig entendre perquè en Pau em va repenjar contra la furgoneta i em va començar a magrejar roba amunt,  plec avall. Ell  havia interpretat  la meva manca d’ oxigen com si fos fruit d’ una escalfor sobtada donada la bellesa del moment, de la seva atenció, o ves a saber de que! Vaja que es va pensar que anava més calenta que una torradora.  
El cas és que me´l vaig trobar pràcticament al damunt dient tot de porcades a l’ orella que ja em semblen bé però en una zona més horitzontal  i a poder ser a recer. Soc clàssica de mena o poc original diga-li com vulguis.  

Com era  igual d’ alta que ell, podia  entreveure per damunt de la seva espatlla més camp amb  més ombres i la sensació d’ agorafòbia no minorava ans el contrari.
No podia parlar i els meus gemecs van contribuir a confirmar la seva idea. Havíem de cardar allà mateix!
Sota la lluna, sota Venus i sota el deu que va parir les estrelles!  

Vaig intentar desfer-me de la seva abraçada que no és que em forcés, que no era això, pobre noi, no ho hagués fet mai, era la seva passió i la visió de que avui sucava el melindro després d’ unes quantes sortides i escalfades prèvies sense gaire sort per diferents motius aliens a la nostra persona.

   -  Pau... vaig mormolar...

   -  Sí vida meva, em fas tornar boig, soc teu, tot teu...

Un cotxe s’ apropava i amb els seus fars va il·luminar  la carretera i vaig tenir una visió bastant horrible d’ on érem. 
Cap muntanya, cap casa, cap recer a prop, només camp i més camp i més carretera d’aquelles que no s’acaben mai.
  
Amb això ja no vaig poder més i en un esforç increïble vaig apartar-lo  i dir-li que em mires als ulls. No va identificar el meu terror, es deuria pensar  que estava en èxtasi,  bé, senzillament m ‘ havia tocat l’ home menys intuïtiu de la terra.


   - No puc respirar Pau...

   - Jo també estic molt excitat... nina meva, tenia tantes ganes d’estar amb tu..

   - Que no puc... que no puc respirar...

Se’m va quedar mirant un moment, separant la seva boca del meu coll, i em va dir:

   - Que vols dir?

   - Que no puc... res...pir...ar... que m’ ofego, que tinc agorafòbia i m’estic morint, que me’n vull anar d’aquí ara mateix!


Només s’havia tret la camisa dels pantalons, si s´ hagués quedat en la posició del pingüí sincerament, tot hauria estat mes desagradable i difícil la veritat. Tot.

Tornar a encabir-nos al vehicle ple de trastos, enfilar carretera amunt, conduir sense dir una paraula...

Me’l mirava per veure si em llambregava de cua d’ull ni que fos, però només fitava la carretera. 
Li vaig dir si volia que anéssim a casa meva, que avui els meus pares no hi eren. Se que li semblava estrany que encara  hi visqués perquè quan li vaig dir per primer cop va arrufar el nas, suposo que no li quadrava a la meva edat. Vaig tocar-li suaument el maluc, dient-li que a casa em podria recuperar una mica i continuar el que havíem deixar a mitges. Va fer un mig somriure, li vaig dir que continues i en el segon trencall passada la benzinera que gires a l’ esquerra. 
De fet jo havia preparat tot a casa per tal d’anar plegats abans que ell se’m poses astrònom...

Vam aparcar una mica més enllà de la porta, i va preguntar estranyat:

   - És aquí?

   - Si vaig contestar buscant la clau a la bossa -  poder li semblava molt modesta per a ell vaig pensar... - Ves amb compte amb el cap - vaig dir-li mentre entrava i encenia el llum.

Es va ajupir una mica però un cop dins no va poder redreçar-se gaire, havia d’anar ajupit perquè el sostre de la casa era baixet, i no podia estar-se dret del tot, jo tampoc de fet, però ja estava acostumada.

    -  Tots els sostres son així? Em va preguntar.

    -  Mmmhhh em temo que sí...  vaig dir apropant- m’ hi ja més recuperada i amb ganes de gresca.

Es va descordar el coll de la camisa d’ una revolada. Vaig pensar que aniríem per feina, el primer, si més no, seria així, després del que havia passat al camp. Vaig mossegar-li el coll suaument i ell va gemegar, estava tot suat i panteixava de valent. 
Ostres quin home més apassionat que havia trobat ja era hora!  Em va agafar per l’esquena i es va recolzar en mi.


    - Lluna...  xata... va dir amb un fil de veu....

    - Diga’m tigre meu, salvatjot... fes-me el que vulguis, soc tota teva...

Em va apartar breument, el que va poder suposo, i va caure de genolls. 
Vaig pensar: “ I tant! Aquí mateix a terra! Deixa´t estar de tants classicismes!”. 

Em vaig intentar posar sobre seu però em va tornar a apartar mentre anava de genollons fins a la porta, que estava  prou a prop. 

Va obrir i va sortir tal qual, un cop a fora es va estirar a terra.  Jo me’l mirava des del terra estant, no entenia res. 
Volia cardar al carrer?

    - Lluna... tinc claustrofòbia! No em tornis a ficar dins  d’aquesta  refotuda casa mai més!

Em vaig quedar palplantada sense donar crèdit al meu destí.
No es podia tenir tanta mala sort, creia, perquè estava clar que la tenia i si la tenia és que la  podia tenir. Jo la podia tenir. No  ningú més. Jo. La lluna de ca l’ era.

Ens vam quedar una estona allà, cadascú en la seva zona de confort, ell anava recuperant el color, i respirava amb més tranquil·litat. Jo esperava pacientment asseguda pensant en quins possibles escenaris aquest home i jo ens podíem trobar.



La vida és cruel. Per això et dic que el que fa feliços als uns el més probable és que no ho faci als altres. Si mes no aquesta es la meva visió. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada