dimecres, 20 d’agost de 2014

EL FULL DE LLIBRETA






Vaig baixar els dos pisos a peu, sinó corria una mica arribaria tard a la feina un altre cop. Al passar per davant de les bústies vaig veure que la meva vomitava papers escandalosament. Vaig obrir-la i d'una estrebada vaig treure tota la paperassa inútil, de menjar a domicili i mudances diverses. Em vaig quedar els sobres de factures i un paper tamany quartilla escrit amb color verd amb una lletra petita i atapeïda gairebé inintel·ligible. Vaig connectar-me els auriculars del telèfon com cada matí i vaig enfilar carrer avall avui amb Mozart a volum 10. Era el meu despertador.
El metro anava menys ple que de costum. Les vacances de setmana santa treien de l’equació del viatge diari a nens , mares, pares i adolescents adormits. Vaig contestar els missatges de mòbil del vespre anterior i vaig canviar Mozart per Boccherini. Tenia el cap com un timbal. Tant de bo encara tingues aspirines al calaix de la oficina.
Al meu costat dues mosses vestides d'uniforme llegien un diari dels que no es compren i sorprès vaig veure com el noi del davant tenia el mateix full de llibreta que jo havia agafat de la bústia i estirant una mica el coll vaig comprovar que també estava escrit amb tinta verda i aquella lletra atapeïda.
Vaig buscar-lo a la bossa però ja havia arribat a la meva parada. El llegiria a la feina. 
Vaig preparar-me un cafè només arribar per tal de prendre'm un parell d'aspirines, m'asseuria i llegiria el full de llibreta que em tenia tan intrigat. El meu cap em va cridar traient el nas per la porta. Reunió exprés n'hi deia. Putada al canto pensava jo.
Deurien ser les 11 tocades quan vaig tornar a seure a la meva taula, amb un munt de missatges a la safata d'entrada del meu correu frisosos per ser atesos. El full de llibreta que sobresortia de la meva bossa on l'havia entaforat ràpidament abans em cridava endimoniat, però havia de resoldre un munt de coses abans, el dia es presentava dur.
Les noies dels seients del meu costat varen arribar cadascuna amb un got de paper d'una cadena de cafès nord-americana i es van posar a xerrar tot assenyalant el full de paper de llibreta de tamany quartilla que una d'elles portava a les mans. Arribats en aquest punt no em va sorprendre veure que estava escrit amb unes lletres atapeïdes i en verd.  El soroll de dos pips em van retornar l'atenció a l'ordinador, entraven més missatges, aquesta vegada del meu cap, amb la informació que m’havia comentat a la reunió.  Tenia per estona.
A l'hora de dinar em van cridar els companys per anar amb ells. Cansat, vaig agafar el telèfon i la cartera i vaig baixar recordant-me de tots els avantpassats dels caps d'aquella empresa. Els altres em feien conya, aquella mena de bromes sense gaire sentit quan tothom esta tip de tot i parla per parlar.
Al bar de la cantonada on sempre anàvem, a la barra hi havia una noia que llegia el full de llibreta tamany quartilla escrit amb lletra verda. Vaig recordar que me l'havia deixat i que me n'havia oblidat tot i estar tant intrigat.  Quina mena de propaganda podria ser aquella? Perquè si la tenia tothom no podia ser una altre cosa.
El Mariano ens va servir generós i greixos com sempre tots els plats que vam demanar.  Així que puges al despatx em llegiria el coi de paper! Els meus companys no semblaven conèixer de que anava la cosa.
Em queia de son després de dinar. Les parpelles se'm tancaven davant del monitor i crec que alguna vegada se'm va caure el cap endavant. Em vaig rentar la cara al lavabo.  Poder el millor fora anar-me'n cap a casa i acabar els informes allà. En tenia per estona i no em volia quedar fins tan tard a l'oficina. Vaig plegar veles i vaig dir que estava disponible al mòbil per qui em pugues necessitar.
L'Andreu va fer el mateix i va fer el camí de tornada amb mi. Vivíem molt a prop. Jo volia relaxar-me i la majoria de vegades tornar amb l'Andreu volia dir feina i més feina. Deuria ser l’únic de la oficina al que no li semblaven malament les condicions que teníem ni l'explotació de la que érem objecte. Poder no tenia una altre vida que arribar a casa i continuar treballant o poder senzillament era un addicte al treball.
 Vaig enfilar el meu carrer amunt i vaig pensar com n’era de rutinària la meva vida. En els pocs al·licients que tenia. Vaig aturar-me al supermercat de sota casa i vaig comprar llet, pizzes congelades, formatge, pa i xampú. A la caixa hi havia unes xocolatines d'aquestes que et posen perquè piquis i les compris mentre esperes desesperat a que et cobrin, i vaig picar.
Al buscar les claus a les bossa vaig veure el full de paper de llibreta i vaig dir-me:  Ara sí! ara me'l llegia.
Quan entrava a casa, el telèfon fix sonava sense parar. Vull dir que era evident que penjaven i tornaven a trucar perquè no feia tantes trucades seguides normalment.
- Siiiiii - vaig respondre com un esperitat.
- Fill meu quines maneres d'atendre el telèfon, que no estàs bé?
La meva mare. Era una bona dona però cada dia trucava per explicar-me les mateixes coses perquè la seva vida era encara mes monòtona que la meva. Quan es cansava de parlar d'ella mateixa, em parlava de les veïnes de l'escala a les quals pràcticament els hi coneixia tota l’existència diària gracies a les xafarderies de la meva mare. Vaig obrir-me una cervesa i vaig seure al sofà hi havia per estona.
Finalment li vaig dir que tenia molta feina i era veritat i ella va tornar a dir-me que treballava massa. Al que jo li vaig respondre que volia que fes. I ella em va dir que res, fill meu, res, per la vida es perd la vida. 
Vaig posar una pizza al microones  i vaig fotre-li canya al portàtil una estona. Si més no els informes els havia d'escriure. Una altre cosa seria els gràfics desassenyats que havia demanat el cap. Això ho faria demà. Ja gairebé eren les 10 de la nit.
A les noticies 24h de la televisió no explicaven cap desgracia diferent de les de cada dia, la corruptela diària va anar desfilant per la pantalla com sempre també, i nosaltres com cada dia varem escoltar-la sense fer res. El son em tancava les parpelles tot just amb el darrer mos de xampinyons, les dotze passades. Em vaig rentar les dents amb els ulls clucs i vaig caure com un sac al llit dins del nòrdic.
Vaig somiar que llegia la nota del full de llibreta, se que ho vaig somiar però no vaig recordar que posava. A l'endemà, al vagó gairebé tothom portava un full d'aquests i qui no el duia en parlava amb un altre. Jo estirava l’ orella tot el que podia per veure que deien però nomes sentia paraules soles:  llibreta, bústia, feina... vaig remenar a la bossa, però el full no hi era.
En arribar a la oficina vaig buidar la bossa damunt la taula. Efectivament no hi era. La nit anterior abans de la trucada de la mare, quan jo estava disposat a llegir-lo l'havia deixat damunt la taula de la cuina.
Maleït sigui!l vaig pensar. Ara estava frisós per veure de que es tractava, vaig acostar-me als meus companys, però estranyament aquests no en tenien ni idea de que els parlava, ni tampoc la noia de la recepció amb qui havia tingut una rebregada lúbrica el darrer sopar de Nadal. La Natalia, que així es deia, se'm treia de sobre sense gaires contemplacions. No volia tenir res a veure amb mi. De fet el 21 de desembre em va dir que estava molt penedida del que havia passat la nit del 20 de desembre i que evidentment no es podia repetir. Des d'aleshores el seu tracte amb mi el podríem catalogar de gèlid. I us puc assegurar que de gèlida no en tenia res. Paraula.
Vaig passar el dia encara pitjor que l'anterior, però aquesta vegada vaig decidir no endur-me la feina a casa i vaig plegar veles de veritat al tancar l’ordinador. Total no servia per res trencar-se les banyes com un desgraciat. A la sortida estaven els companys decidint un lloc per anar a fer una cervesa i em vaig apuntar a la colla. Al bar on vam aterrar, la noia de la barra li estava explicant a un noi per telèfon que estava completament enganxada a una historia que havia llegit en un paper de llibreta que s'havia trobat a la bústia.
Vaig apropar-me a la barra quan va penjar per demanar-li si em deixaria llegir-ho però es va pensar que buscava rotllo i em va somriure de gairell i va seguir posat copes, el bar estava de bot en bot.
Vaig arribar a casa unes hores mes tard, la cosa s'havia allargat més que no em pensava, però era divendres i al dia següent dormiria com un soc. Em vaig llençar al llit vestit com anava. El dia següent el primer que faria seria llegir el full de llibreta vaig pensar entre boires escumades.
Em vaig llevar que eren les 12 tocades, no tenia gana, vaig fer-me una cafetera, i vaig veure el full de llibreta tot arrugat a la taula de la cuina. Vaig asseure'm lentament i vaig agafar-lo amb por. Finalment el podria llegir! Vaig apropar-me'l als ulls fins que vaig poder enfocar i veure mes nítidament la lletra tant petita, deia:
"Vaig baixar els dos pisos a peu, sinó corria una mica arribaria tard a la feina un altre cop. Al passar per davant de les bústies vaig veure que la meva vomitava papers escandalosament."


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada