dilluns, 12 de maig de 2014

LA PRIMERA CAIXA


No recordo gaire del viatge que em va portar aquell dia al poble del meu pare. Sé que era negra nit quan vam arribar, que m’havia passat el trajecte dormint com sempre i que en l’aire hi havia una solemnitat, un silenci estrany. El meu pare estava seriós, concentrat en la carretera, la meva mare callava, poder no sabia que dir o que dir-li.

Quan vam arribar la meva tieta tampoc ens va treure del cotxe amb abraçades com acostumava a fer. La vam trobar al rebedor de la primera planta, plorosa, se li va abraçar al meu pare molta estona mentre sanglotava.

Ens van fer passar al menjador. Una caixa gran i llarga ocupava tota la taula, al voltant de la qual un munt de gent que no coneixia estaven asseguts en cadires recolzades contra la paret.

- És el fill - va dir una senyora que s’eixugava els ulls amb la punta d'un mocador de ganxet.

El meu pare va saludar a tothom amb un cop de cap. La meva mare em tenia agafada de la mà, amb força com si tingués por que se m’emportessin, com irremeiablement va passar més tard.
Al menjador feia una olor dolça i agre a la vegada i calor, sobretot feia molta calor.
La meva tieta ens va preguntar si la volíem veure. Jo no entenia gaire res. El meu pare es va apropar a la caixa de la taula,  s’hi va quedar uns instants i el van cridar des del rebedor. La meva mare no es movia de la rajola. De cop, d’una revolada la meva cosina que em portava 15 anys em va arrencar de la mà de la meva mare, em va aixecar enlaire i em va amorrar contra la caixa.

- Digues adéu a la iaia xiqueta!

Efectivament, dins la caixa hi havia la meva avia vestida de monja o d’alguna manera similar. Duia una còfia blanca emmidonada amb ales ambdós costats de la cara, i un vestit negre amb una creu d’or al pit a l’alçada de les mans que tenia creuades.
No vaig dir res fins que vaig veure que un líquid viscós i marró li sortia per un dels forats del nas que portava mal taponat amb un petit cotó, com el que et posen quan et surt sang.
Jo no esperava trobar cap element “viu” en el seu cos quiet, i això em va sorprendre tan desagradablement, que vaig començar a plorar pel fàstic que em feia.
No havia vist cap mort en la meva vida. La meva cosina no em deixava anar, en el seu intent macabre de gravar aquella escena al meu cervell de 8 anys.
Jo empenyia la caixa amb les mans amb un intent desesperat per què em deixessin baixar a terra, però ella insistia a fer que tingués alguna mena de diàleg amb un cos que jo gairebé no reconeixia com a familiar.
Tot plegat devia durar poc, poder menys d’un minut però ella va aconseguir el que es proposava suposo.

Afortunadament el meu pare va tornar a entrar de seguida, suposo que pels meus plors, i em va prendre de les mans de la sonada de la seva neboda i em va deixar a terra amb fúria.

Una senyora de les que hi havia allà em va donar  una copeta petita amb un líquid marró i una pastisset amb un tovalló. Jo no podia empassar-me res més que les llàgrimes, així que se’m van endur cap a un dels dormitoris que hi havia a la part de dins de la casa i em van manar que dormís.

L'endemà, molt d'hora, em vaig despertar damunt del cobrellit tapada amb una flassada. A la mà duia ben premuda la pasta que m’havien donat, suada i enganxifosa de sucre. El cabell d’àngel s’havia escorregut per baix, vaig llepar-lo amb avidesa, de fet no recordava haver sopat.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada