dimecres, 2 d’abril de 2014

Anem per parts


  
 

Pesava com un mort. Que és el que era.
M’havia costat deu i ajuda arrossegar-lo des del rebedor on me l’havia deixat el noi. Vaig pujar-lo damunt la taula en dos cops, primer el tronc després la resta. Sort en tenia de que la taula de la cuina era gran. Tenia un taulell de forner gran, vell i llepat pel temps i per totes les masses i mans que havien passat pel forn del pare.
Vaig posar-lo de costat perquè no m’agradava veure-li la cara.
Un ull se li havia quedat obert. Tantes vegades com intentava tancar-lo, tantes vegades se li obria.  Era el reflex de la culpa permanent, que em miraria per sempre més dins del meu inconscient. No aconseguia esborrar la imatge d’aquell ull inert, que no em mirava perquè no podia fer-ho, però que tanmateix em culpava.
“Mira que m’has fet”, deia l’ull.
“Com pots tenir-me aquí estirat com si res. Et maleeixo”, em deia l’ull.
 
No tenia la certesa que no hagués patit. L’olor del perill és innata.
Sabem  amb un sisè sentit més afinat que no pas cap altre,  captar quan estem en perill. Per la qual cosa en algun moment ell va sentir el que se li venia a sobre, i devia cridar i devia mirar per darrera vegada amb aquell ull que ara deixava com a petja en el meu cervell .
El millor que podia fer era tallar-li el cap, per tal de no continuar veient l’ull i per poder manipular el cos amb més facilitat i menys cura. Decapitant-lo d’alguna manera el deshumanitzava. Així també aconseguia quedar-me amb les parts que realment volia.
No era una assassina sense solta ni volta. Jo tenia un propòsit.
Vaig serrar el cap. No va ser gens fàcil. Però val a dir que tampoc ho havia fet mai. Els ossos del coll enganyen, semblen petits i fràgils. No ho són. Desenganyeu-vos. Ens cal ben poc per morir desnucats i tanmateix intenta serrar-los! Vaig acabar amb les aixelles banyades en suor per l’esforç d’anar serrant i separant el cap del meu propòsit.
Vaig agafar una bossa de plàstic grossa i sense tocar-lo gaire vaig fer caure el cap a dins i el vaig deixar a terra sota la taula. Vaig pensar en totes les vegades que, de petita, havia vist al cine les pel·lícules de l’oest en les que els  dolents portaven un  cap  decapitat, agafat pels cabells, amb la seva darrera expressió de pobre  desgraciat  gens afalagadora, com a botí de guerra. Acostumava a tapar-me la cara amb les mans fins que entreobria algun dit per veure que la imatge continuava en pantalla i que els meus esforços no havien servit per res.  En canvi, jo ara l’havia relegat, exiliant-lo sota la taula dins una bossa de la marca d’uns grans magatzems.
Vaig posar el cos panxa amunt. Primerament tallaria les extremitats inferiors i després les superiors. Amb el tronc encara no havia decidit que fer-ne però alguna cosa se m’acudiria. Vaig treure’m el jersei. No feia gaire calor però jo estava suant com un condemnat. Malgrat tenir el condemnat real davant meu, quina ironia!
Vaig obrir la finestra de la cuina i l’aire del desembre va fer-me canviar d’idea ràpidament.
Tallar les extremitats no va ser pas més fàcil que el coll. Sí que venim ben acoblats en aquest món! Després ensopegues en un semàfor, caus i et trenques un fèmur en un tres i no res. Ara si ho vols fer tu... redeu  com costava!
Vaig trigar més, molt més del que havia imaginat i calculat. I justament no en tenia gaire, se’m tirava el temps a sobre. 
(Em feia gràcia aquesta expressió; la personalització del temps, m’imaginava    l' ombra d’un home gros,  una ombra fosca que se t’engolia cap al seu forat negre per sempre més)
Vaig mirar-me totes les parts que havia fet. Amb les extremitats inferiors potser ja faríem. El cos estava  brut de tant remenar-lo i grapejar-lo. Per altra banda ja portava les ungles brutes. Les darreres passes no crec que les hagués fet voluntariosament si no més aviat devia ser arrossegat, per la qual cosa hi tenia terra i pols enganxades.
Sota el raig de l’aixeta, vaig netejar cada part,  em va quedar net com una patena. Ara sí que lluïa. La pell tibant encara, ben neta i sense cap pèl. Començava la feina doncs.
Vaig agafar la llibreta de la  mare i vaig obrir-la per on m’havia deixat el marca pàgines que no era un altre que una llista de la compra feta per ella mateixa. Vaig recolzar-la contra la paret, a la taula.
Vaig començar a llegir:
Cuixa de porc amb curry i salsa de mango:
Agafem una cuixa de porc ben neta i....


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada