dimecres, 12 de març de 2014

L' entrepà.




- Vols fer el favor de menjar una mica més ràpid, fas unes mossegades ridícules.

Jo no entenia com unes mossegades podien ser ridícules. Les mossegades podien ser petites, doloroses, grans, però ridícules? Ridícul era quelcom que jo sentia a l'escola quan sortia a llegir en veu alta, o quan em preguntava la mestra i sempre sabia respondre i tothom em mirava com si fos un esser estrany, això era ridícul per a mi.

Vaig clavar mossegada a l’entrepà amb compte de què no caigués res a terra. La tonyina estava esmicolada i queien trossets oliosos damunt dels meus pantalons. La mare després em diria que era un porc i que qualsevol dia agafaria i se n'aniria perquè ja n'estava tipa de tots nosaltres, que només érem una colla de porcs i ella no tenia per què aguantar tot això. Que érem uns dats pel cul i que ella era una desgraciada de merda. Això ho deia molt la mare.

A l'andana feia molta calor, i vaig intentar treure'm la motxilla per poder treure'm l’anorac. No m'havia desfet ni d'un braç quan el pare em va dir:

- Ei, ei, però que fas?

Amb l’entrepà ben agafat a la mà, havia estirat el braç cap a ell per tal de poder treure un braç de la nansa i li havien caigut trossets de tonyina a la falda.

- Ostres nano! Vés amb compte. Es pot saber que fas?

- Tinc calor - vaig dir-li.

- I que coi m'importa a mi si tens calor? M’estàs embrutant!

- Em volia treure la motxilla i la jaqueta....

- Fes el favor d'acabar-te el maleit entrepà. Si arribem a casa i encara el portes, ta mare dirà que es per culpa meva, que no he estat pendent de tu.

Vaig tornar a seure al banc de formigó. I vaig mossegar l’entrepà, estava molt bo.

Va sonar el mòbil del pare.

- Digui?, ah hola Magda! Com va tot?

La Magda era una cosina del pare. No la veiem gaire perquè a la mare no li agradava ni gota. A mi em semblava que li tenia gels, perquè em recordava el meu germà Roger quan es queixava del meu germà petit. Se'n fotia de la mateixa manera, el Roger intentava fer el fatxenda però en el fons li dolien els privilegis que tenia el petit.
La mare si obria la boca per parlar de la cosina Magda era per fer igual que en Roger.
A mi el que m'havia impressionat més de la cosina Magda era el perfum que tenia. Jo no sabia que les dones feien aquesta olor. Ni la mare ni la tieta oloraven així. Cap dona que jo conegués feia l'olor de la cosina Magda. Era una olor dolça, a flors, que es quedava a l'aire després que ella se n’hagués anat.

El pare reia al telèfon.

- Quines coses tens... i em mirava vermell mentre amb la mà dreta em deia amb un gest que menges.

Vaig tornar a mossegar amb cura un tros petit. I vaig ficar la llengua dins de forat que se n'hi havia fet al pa, vaig treure a poc a poc miques de tonyina amb la llengua i em vaig llepar els llavis.

El pare es va aixecar, parlava baixet mentre caminava a passos curts sense allunyar-se gaire de mi.
Jo no el sentia. Al meu costat es van asseure una dona i un nen. Ell em va mirar la cama, al genoll hi tenia una ferida grossa, ben vermella, ja que avui m'havia tornat a arrencar la crosta abans de sortir de l'escola i m'havia regalimat força sang. El vaig mirar triomfant. Ell em va mirar esporuguit. La mare va escopir en un mocador i li va passar per tota la cara. Em va fer fàstic.

- Però vols dir ara? Estic amb en Joan a la parada de Verdaguer.... anàvem cap a casa.

- No és que no vulgui dona, quines coses tens, però és que amb el nen i tot plegat... Sí ja sé que estem a 2 minuts, sembla que ens hagis olorat.

-D'acord! Que coi! Ara vinc! Ara sortim de l'estació. Però no podré estar gaire estona.

El pare em va estirar de la màniga i agafant-me ben fort de la mà que em quedava lliure em va arrossegar cap a l'ascensor que hi havia al mig de l'andana. 

- On anem pare?

- A fer un encàrrec, és una sorpresa...

Una altra cosa que no entenia. Els encàrrecs em semblaven feixucs. Cada vegada que algú m'enviava a fer-ne un no tenia res a veure amb cap sorpresa. Tot el contrari. O havia de portar una mà de coses que pesaven, o bé havia d'esperar algú o escoltar iaies pesades que feien olor de resclosit. Si més no però, s'havia oblidat del meu entrepà de moment.

Només sortir de la boca del metro vam entrar a una porteria molt gran on jo no havia estat mai. A l'entresol ens va obrir la cosina Magda amb la seva olor de perfum.

-Que maco que estàs Joan! Que gran! Passeu, endavant.

El pare li va fer dos petons i ella a mi dos altres més.

- Que vols berenar rei? Apa, cap a la cuina que la Consol et donarà xocolata desfeta.

Jo vaig mirar-me la mà esquerra. L'entrepà de tonyina que portava ben premut perquè no em caigués em regalimava oli pel canell.

- Fes cas de la Magda i vés a berenar a la cuina.

- Però pare, i l’entrepà de tonyina?

- Deixa't estar de tonyines! A la cuina! Ànsia!

Ells dos entraren a l'habitació que teníem al davant i que no vaig poder veure que era.

A la cuina la Consol desgranava faves. Em va manar que seies.

- Vols xocolata?

Vaig arronsar les espatlles. La veritat és que m'agradava molt la xocolata, però ara mateix no sabia ni que volia. Vaig assentir amb el cap per no ser mal educat i per no fer enfadar al pare que se n'havia anat amb pressa amb la Magda, vés a saber com acabaria tot plegat si a sobre no li feia cas.

Vaig asseure obedient a la taula de la cuina, sense treure'm la motxilla ni la jaqueta, i amb l’entrepà a la mà. Amb la màniga m'anava eixugant l'oli del canell que em feia pessigolles sota la roba.
La Consol feia com si no hi fos. Escoltava la ràdio, un programa d'aquests on la gent truca i parla amb el presentador.
La xocolata ja estava feta però estava molt calenta.

- Vols magdalenes?

Vaig arronsar les espatlles.

Va posar-ne un plat ple al meu davant.

Tot d'una es va començar a sentir com un grinyol metàl·lic. La Consol va abaixar el volum de la ràdio i va parar orella al passadís. Se sentia un soroll rítmic, com el que feien els llits de casa la iaia quan hi saltàvem al damunt.
La Consol es va fregar les mans. Va tancar la ràdio. Ara se sentien uns esbufecs. Ella va continuar la seva feina amb les faves però més a poc a poc, atenta als sorolls que venien de l'habitació. En uns minuts es va sentir un crit ofegat. Jo vaig pensar que poder la cosina Magda es trobava malament i que era per això que havíem hagut de córrer cap a casa seva. Vaig mirar la Consol a veure si feia alguna cosa però ella continuava asseguda amb la vista clavada a les faves.
Es va fer el silenci. Ofegant un sospir la Consol va tornar a encendre la ràdio.
En uns minuts va aparèixer el pare a la porta tot suat. Es va treure una pinta de l'americana i es va pentinar.

- Que Joan? Era bona la xocolata?

- Tot just acabo de sucar la primera magdalena...

- Molt bé fill- va dir sense escoltar-me- doncs au! Anem que és tard i vol ploure. Adéu siau Consol, fins a un altre.

Em va arreplegar de la màniga un altre cop i vam tornar a fer el mateix trajecte que havíem fet una estona abans, ara en direcció contraria però a la mateixa velocitat.

Jo no veia clar on estava la sorpresa. Li vaig preguntar.

- Ah sí. Mira fill, no li has de dir a la mare que hem anat a ca la cosina Magda perquè li estem fent una sorpresa i s'espatllaria, ho entens? Ja li direm quan sigui el moment. Jo t’avisaré.

No entenia res. Però no era cap novetat.

Vaig clavar mossegada a l'entrepà. Tenia gana, només havia menjat un trosset de magdalena. Però ara ja no era tant bo com abans.

5 comentaris:

  1. Qué bueno que es. No me canso de leerlo y de imaginarme al crío, con un bocata apretujado en una mano.
    :- )

    ResponElimina
  2. M'ha encantat, Anna. És rodó!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies xata! M'ho vaig passar molt bé mentre l'escrivia.

      Elimina