diumenge, 18 de desembre de 2016

NI fora ni dins

Si totes les famílies desgraciades són diferents en certa forma hi ha una amplia gama de gent corrent pel món vivint la seva tipologia desafortunadament  extravagant.
 Tanmateix si la felicitat és tota igual... tenim un grapat de robots somrients pul·lulant per la terra, removent els culs ben cofois de la seva condició.

Felicitat. Infelicitat. Muntanya russa de sentiments que ens porta durant tota la vida amunt i avall.

El dia, o més ben dit la nit, que en Pau del Cau va parar el cotxe arran de carretera enmig d’aquella foscor que nomes pot oferir l’ entorn rural, i assenyalant el cel estrellat va dir: “Venus, aquí Venus”, tot assenyalant-me a mi tot seguit, vaig pensar que havia trobat l´home de la meva vida. 
I que tot i que la posada en escena era un pel forta, ja anava bé que anéssim forts ja que durant molt de temps la cosa havia estat més aviat de tita freda. 
El que passa  és que en aquesta felicitat que t'arrossega, no ets conscient que tot allò que et fa feliç pot no fer-ho a l’altre i a l’ inrevés. De manera que de cop i volta t’adones que tu ets molt feliç però l’altre no, i a la inversa. Això passa.
No podem arrossegar l’altre en la nostra felicitat, intentant inocular-li el nostre virus passatger, - perquè sempre és passatger, tenim moments de felicitat, i ja és prou- ,  Intentar inocular-lo dic,  seria aquest intent de colonització de l’ altre on l’ abordem amb el nostre egoisme, i intentem clavar bandera en el seu territori, en nom de la nostra felicitat que ha de ser, forçosament, desitjada per tothom. 



Així que la tovallola negra curulla d’estrelles que  tenia al damunt a mi no em feia gaire el fet, bàsicament perquè era agorafòbica de mena, i tot i la foscor, que s’agraïa per no veure la immensitat del camp on estàvem aturats, no s’havia assolit l’objectiu per algú com jo, que era no veure la immensa buidor del seu voltant. De manera que vaig començar a panteixar com si hagués corregut la marató de Nova York i la Mercè totes juntes – fent un esforç d’ imaginació on el poble català i americà s’ agermanessin en la suor de la samarreta – perquè senzillament em mancava l’ aire. 

Analitzant la situació amb la perspectiva que m’ ha donat el temps vaig entendre perquè en Pau em va repenjar contra la furgoneta i em va començar a magrejar roba amunt,  plec avall. Ell  havia interpretat  la meva manca d’ oxigen com si fos fruit d’ una escalfor sobtada donada la bellesa del moment, de la seva atenció, o ves a saber de que! Vaja que es va pensar que anava més calenta que una torradora.  
El cas és que me´l vaig trobar pràcticament al damunt dient tot de porcades a l’ orella que ja em semblen bé però en una zona més horitzontal  i a poder ser a recer. Soc clàssica de mena o poc original diga-li com vulguis.  

Com era  igual d’ alta que ell, podia  entreveure per damunt de la seva espatlla més camp amb  més ombres i la sensació d’ agorafòbia no minorava ans el contrari.
No podia parlar i els meus gemecs van contribuir a confirmar la seva idea. Havíem de cardar allà mateix!
Sota la lluna, sota Venus i sota el deu que va parir les estrelles!  

Vaig intentar desfer-me de la seva abraçada que no és que em forcés, que no era això, pobre noi, no ho hagués fet mai, era la seva passió i la visió de que avui sucava el melindro després d’ unes quantes sortides i escalfades prèvies sense gaire sort per diferents motius aliens a la nostra persona.

   -  Pau... vaig mormolar...

   -  Sí vida meva, em fas tornar boig, soc teu, tot teu...

Un cotxe s’ apropava i amb els seus fars va il·luminar  la carretera i vaig tenir una visió bastant horrible d’ on érem. 
Cap muntanya, cap casa, cap recer a prop, només camp i més camp i més carretera d’aquelles que no s’acaben mai.
  
Amb això ja no vaig poder més i en un esforç increïble vaig apartar-lo  i dir-li que em mires als ulls. No va identificar el meu terror, es deuria pensar  que estava en èxtasi,  bé, senzillament m ‘ havia tocat l’ home menys intuïtiu de la terra.


   - No puc respirar Pau...

   - Jo també estic molt excitat... nina meva, tenia tantes ganes d’estar amb tu..

   - Que no puc... que no puc respirar...

Se’m va quedar mirant un moment, separant la seva boca del meu coll, i em va dir:

   - Que vols dir?

   - Que no puc... res...pir...ar... que m’ ofego, que tinc agorafòbia i m’estic morint, que me’n vull anar d’aquí ara mateix!


Només s’havia tret la camisa dels pantalons, si s´ hagués quedat en la posició del pingüí sincerament, tot hauria estat mes desagradable i difícil la veritat. Tot.

Tornar a encabir-nos al vehicle ple de trastos, enfilar carretera amunt, conduir sense dir una paraula...

Me’l mirava per veure si em llambregava de cua d’ull ni que fos, però només fitava la carretera. 
Li vaig dir si volia que anéssim a casa meva, que avui els meus pares no hi eren. Se que li semblava estrany que encara  hi visqués perquè quan li vaig dir per primer cop va arrufar el nas, suposo que no li quadrava a la meva edat. Vaig tocar-li suaument el maluc, dient-li que a casa em podria recuperar una mica i continuar el que havíem deixar a mitges. Va fer un mig somriure, li vaig dir que continues i en el segon trencall passada la benzinera que gires a l’ esquerra. 
De fet jo havia preparat tot a casa per tal d’anar plegats abans que ell se’m poses astrònom...

Vam aparcar una mica més enllà de la porta, i va preguntar estranyat:

   - És aquí?

   - Si vaig contestar buscant la clau a la bossa -  poder li semblava molt modesta per a ell vaig pensar... - Ves amb compte amb el cap - vaig dir-li mentre entrava i encenia el llum.

Es va ajupir una mica però un cop dins no va poder redreçar-se gaire, havia d’anar ajupit perquè el sostre de la casa era baixet, i no podia estar-se dret del tot, jo tampoc de fet, però ja estava acostumada.

    -  Tots els sostres son així? Em va preguntar.

    -  Mmmhhh em temo que sí...  vaig dir apropant- m’ hi ja més recuperada i amb ganes de gresca.

Es va descordar el coll de la camisa d’ una revolada. Vaig pensar que aniríem per feina, el primer, si més no, seria així, després del que havia passat al camp. Vaig mossegar-li el coll suaument i ell va gemegar, estava tot suat i panteixava de valent. 
Ostres quin home més apassionat que havia trobat ja era hora!  Em va agafar per l’esquena i es va recolzar en mi.


    - Lluna...  xata... va dir amb un fil de veu....

    - Diga’m tigre meu, salvatjot... fes-me el que vulguis, soc tota teva...

Em va apartar breument, el que va poder suposo, i va caure de genolls. 
Vaig pensar: “ I tant! Aquí mateix a terra! Deixa´t estar de tants classicismes!”. 

Em vaig intentar posar sobre seu però em va tornar a apartar mentre anava de genollons fins a la porta, que estava  prou a prop. 

Va obrir i va sortir tal qual, un cop a fora es va estirar a terra.  Jo me’l mirava des del terra estant, no entenia res. 
Volia cardar al carrer?

    - Lluna... tinc claustrofòbia! No em tornis a ficar dins  d’aquesta  refotuda casa mai més!

Em vaig quedar palplantada sense donar crèdit al meu destí.
No es podia tenir tanta mala sort, creia, perquè estava clar que la tenia i si la tenia és que la  podia tenir. Jo la podia tenir. No  ningú més. Jo. La lluna de ca l’ era.

Ens vam quedar una estona allà, cadascú en la seva zona de confort, ell anava recuperant el color, i respirava amb més tranquil·litat. Jo esperava pacientment asseguda pensant en quins possibles escenaris aquest home i jo ens podíem trobar.



La vida és cruel. Per això et dic que el que fa feliços als uns el més probable és que no ho faci als altres. Si mes no aquesta es la meva visió. 

dimecres, 22 d’abril de 2015

GUSTOS DE COLORES



Verdes, amarillas y rojas, por supuesto. Incluso  rosas o marrones. Pero… ¿azules? Era la primera vez que veía manzanas azules. Claro que en la cesta de al lado brillaban unos plátanos de color purpura y unos limones fucsias.

Levanté la mirada hacia el cielo. Nublado. Negro y amenazando un rápido chubasco de agosto que nos dejaría más calor del que ya teníamos.

Volví a la tierra. Concretamente, a la frutería de los colores imposibles e intenté establecer una conversación mínimamente normal con la dependienta, pero no iba a ser así. Al empezar a hablar me salió un balbuceo ininteligible que me hizo parar en seco. La chica, que al parecer me entendió perfectamente, creyó que había acabado y se puso a explicarme lo que fuera en el mismo dialecto absurdo. Pero yo no la entendía. Ella, por lo visto, a mi sí. Me di cuenta de que pronunciaba solo consonantes y éste era el desconcierto mayor. Parecían gruñidos. Igual por escrito sería capaz de ligar las palabras sin vocales pero oralmente era un desafío. La miré con tristeza, puesto que no existe nada más descorazonador que tener alguien delante de ti hablando y que no seas capaz de descifrar ni una palabra. Me acordé de mis malogrados estudios en la escuela oficial de idiomas… Nunca se me habían dado bien.
Miré a la dependienta con una sonrisa de ojos y labios, le agradecí el esfuerzo con un gesto universal de cabeza y salí despacio de la frutería.

Por un segundo me paré en la acera. Podía sencillamente coger una pieza de fruta de cada cesta, dársela y pagar. No hacía falta mucha comunicación. Así por lo menos descubriría a que sabían esas maravillas de colores.

Volví a entrar y la chica me miró atentamente mientras metía en mi bolsa una manzana azul, un plátano púrpura, un limón fucsia y un racimo de uvas plateadas. Ella lo pesó y me dijo un precio que no entendí. Arrojé el contenido de mi monedero encima del tablero y le hice un gesto para que cogiera lo que creyera oportuno. Así lo hizo -debió ser exacto puesto que no hubo vuelta-. 

Salí triunfante y me dispuse a pelar el plátano que también era púrpura  por dentro aunque no tan brillante.  Efectivamente, el primer bocado sabia a plátano, pero el segundo sabía a carne guisada con patatas y más adelante y hasta el rabito final -que nunca me comía pero que en este caso apuré ávidamente-  pasaron por mis papilas gustativas un helado de ron,  pescado frito, sopa de miso y unos espaguetis con carne que, de puro reales, me hicieron sorber el último trocito como si fueran un hilo de pasta kilométrico. Y me pareció normal. Bueno seamos sinceras: Estaba anonadada, pero me lo comí con la fruición de quien no ha probado bocado en meses y le ponen un festín delante de sus ojos. Esa era la normalidad.
Me pasé la lengua por los labios que sentí secos. Como siempre y durante tantas horas al día, oía la voz de mi hermana a mi lado, con mi mano cogida, mientras leía o me hablaba. No pude ver cómo se levantó inquieta por mi movimiento lingual. Ni cómo llamó a la enfermera, tan nerviosa que se le cayó el llamador al suelo dos veces. Tampoco vi la agitación que se produjo a mi alrededor en pocos segundos pero sí la oí, como había oído todo durante esos dos años que tampoco sabía que habían transcurrido.

Las enfermeras empezaron su danza. Una nueva, no la acostumbrada de cada mañana. Un protocolo nuevo. El que se establece cuando alguien despierta de un coma.

dimecres, 20 d’agost de 2014

EL FULL DE LLIBRETA






Vaig baixar els dos pisos a peu, sinó corria una mica arribaria tard a la feina un altre cop. Al passar per davant de les bústies vaig veure que la meva vomitava papers escandalosament. Vaig obrir-la i d'una estrebada vaig treure tota la paperassa inútil, de menjar a domicili i mudances diverses. Em vaig quedar els sobres de factures i un paper tamany quartilla escrit amb color verd amb una lletra petita i atapeïda gairebé inintel·ligible. Vaig connectar-me els auriculars del telèfon com cada matí i vaig enfilar carrer avall avui amb Mozart a volum 10. Era el meu despertador.
El metro anava menys ple que de costum. Les vacances de setmana santa treien de l’equació del viatge diari a nens , mares, pares i adolescents adormits. Vaig contestar els missatges de mòbil del vespre anterior i vaig canviar Mozart per Boccherini. Tenia el cap com un timbal. Tant de bo encara tingues aspirines al calaix de la oficina.
Al meu costat dues mosses vestides d'uniforme llegien un diari dels que no es compren i sorprès vaig veure com el noi del davant tenia el mateix full de llibreta que jo havia agafat de la bústia i estirant una mica el coll vaig comprovar que també estava escrit amb tinta verda i aquella lletra atapeïda.
Vaig buscar-lo a la bossa però ja havia arribat a la meva parada. El llegiria a la feina. 
Vaig preparar-me un cafè només arribar per tal de prendre'm un parell d'aspirines, m'asseuria i llegiria el full de llibreta que em tenia tan intrigat. El meu cap em va cridar traient el nas per la porta. Reunió exprés n'hi deia. Putada al canto pensava jo.
Deurien ser les 11 tocades quan vaig tornar a seure a la meva taula, amb un munt de missatges a la safata d'entrada del meu correu frisosos per ser atesos. El full de llibreta que sobresortia de la meva bossa on l'havia entaforat ràpidament abans em cridava endimoniat, però havia de resoldre un munt de coses abans, el dia es presentava dur.
Les noies dels seients del meu costat varen arribar cadascuna amb un got de paper d'una cadena de cafès nord-americana i es van posar a xerrar tot assenyalant el full de paper de llibreta de tamany quartilla que una d'elles portava a les mans. Arribats en aquest punt no em va sorprendre veure que estava escrit amb unes lletres atapeïdes i en verd.  El soroll de dos pips em van retornar l'atenció a l'ordinador, entraven més missatges, aquesta vegada del meu cap, amb la informació que m’havia comentat a la reunió.  Tenia per estona.
A l'hora de dinar em van cridar els companys per anar amb ells. Cansat, vaig agafar el telèfon i la cartera i vaig baixar recordant-me de tots els avantpassats dels caps d'aquella empresa. Els altres em feien conya, aquella mena de bromes sense gaire sentit quan tothom esta tip de tot i parla per parlar.
Al bar de la cantonada on sempre anàvem, a la barra hi havia una noia que llegia el full de llibreta tamany quartilla escrit amb lletra verda. Vaig recordar que me l'havia deixat i que me n'havia oblidat tot i estar tant intrigat.  Quina mena de propaganda podria ser aquella? Perquè si la tenia tothom no podia ser una altre cosa.
El Mariano ens va servir generós i greixos com sempre tots els plats que vam demanar.  Així que puges al despatx em llegiria el coi de paper! Els meus companys no semblaven conèixer de que anava la cosa.
Em queia de son després de dinar. Les parpelles se'm tancaven davant del monitor i crec que alguna vegada se'm va caure el cap endavant. Em vaig rentar la cara al lavabo.  Poder el millor fora anar-me'n cap a casa i acabar els informes allà. En tenia per estona i no em volia quedar fins tan tard a l'oficina. Vaig plegar veles i vaig dir que estava disponible al mòbil per qui em pugues necessitar.
L'Andreu va fer el mateix i va fer el camí de tornada amb mi. Vivíem molt a prop. Jo volia relaxar-me i la majoria de vegades tornar amb l'Andreu volia dir feina i més feina. Deuria ser l’únic de la oficina al que no li semblaven malament les condicions que teníem ni l'explotació de la que érem objecte. Poder no tenia una altre vida que arribar a casa i continuar treballant o poder senzillament era un addicte al treball.
 Vaig enfilar el meu carrer amunt i vaig pensar com n’era de rutinària la meva vida. En els pocs al·licients que tenia. Vaig aturar-me al supermercat de sota casa i vaig comprar llet, pizzes congelades, formatge, pa i xampú. A la caixa hi havia unes xocolatines d'aquestes que et posen perquè piquis i les compris mentre esperes desesperat a que et cobrin, i vaig picar.
Al buscar les claus a les bossa vaig veure el full de paper de llibreta i vaig dir-me:  Ara sí! ara me'l llegia.
Quan entrava a casa, el telèfon fix sonava sense parar. Vull dir que era evident que penjaven i tornaven a trucar perquè no feia tantes trucades seguides normalment.
- Siiiiii - vaig respondre com un esperitat.
- Fill meu quines maneres d'atendre el telèfon, que no estàs bé?
La meva mare. Era una bona dona però cada dia trucava per explicar-me les mateixes coses perquè la seva vida era encara mes monòtona que la meva. Quan es cansava de parlar d'ella mateixa, em parlava de les veïnes de l'escala a les quals pràcticament els hi coneixia tota l’existència diària gracies a les xafarderies de la meva mare. Vaig obrir-me una cervesa i vaig seure al sofà hi havia per estona.
Finalment li vaig dir que tenia molta feina i era veritat i ella va tornar a dir-me que treballava massa. Al que jo li vaig respondre que volia que fes. I ella em va dir que res, fill meu, res, per la vida es perd la vida. 
Vaig posar una pizza al microones  i vaig fotre-li canya al portàtil una estona. Si més no els informes els havia d'escriure. Una altre cosa seria els gràfics desassenyats que havia demanat el cap. Això ho faria demà. Ja gairebé eren les 10 de la nit.
A les noticies 24h de la televisió no explicaven cap desgracia diferent de les de cada dia, la corruptela diària va anar desfilant per la pantalla com sempre també, i nosaltres com cada dia varem escoltar-la sense fer res. El son em tancava les parpelles tot just amb el darrer mos de xampinyons, les dotze passades. Em vaig rentar les dents amb els ulls clucs i vaig caure com un sac al llit dins del nòrdic.
Vaig somiar que llegia la nota del full de llibreta, se que ho vaig somiar però no vaig recordar que posava. A l'endemà, al vagó gairebé tothom portava un full d'aquests i qui no el duia en parlava amb un altre. Jo estirava l’ orella tot el que podia per veure que deien però nomes sentia paraules soles:  llibreta, bústia, feina... vaig remenar a la bossa, però el full no hi era.
En arribar a la oficina vaig buidar la bossa damunt la taula. Efectivament no hi era. La nit anterior abans de la trucada de la mare, quan jo estava disposat a llegir-lo l'havia deixat damunt la taula de la cuina.
Maleït sigui!l vaig pensar. Ara estava frisós per veure de que es tractava, vaig acostar-me als meus companys, però estranyament aquests no en tenien ni idea de que els parlava, ni tampoc la noia de la recepció amb qui havia tingut una rebregada lúbrica el darrer sopar de Nadal. La Natalia, que així es deia, se'm treia de sobre sense gaires contemplacions. No volia tenir res a veure amb mi. De fet el 21 de desembre em va dir que estava molt penedida del que havia passat la nit del 20 de desembre i que evidentment no es podia repetir. Des d'aleshores el seu tracte amb mi el podríem catalogar de gèlid. I us puc assegurar que de gèlida no en tenia res. Paraula.
Vaig passar el dia encara pitjor que l'anterior, però aquesta vegada vaig decidir no endur-me la feina a casa i vaig plegar veles de veritat al tancar l’ordinador. Total no servia per res trencar-se les banyes com un desgraciat. A la sortida estaven els companys decidint un lloc per anar a fer una cervesa i em vaig apuntar a la colla. Al bar on vam aterrar, la noia de la barra li estava explicant a un noi per telèfon que estava completament enganxada a una historia que havia llegit en un paper de llibreta que s'havia trobat a la bústia.
Vaig apropar-me a la barra quan va penjar per demanar-li si em deixaria llegir-ho però es va pensar que buscava rotllo i em va somriure de gairell i va seguir posat copes, el bar estava de bot en bot.
Vaig arribar a casa unes hores mes tard, la cosa s'havia allargat més que no em pensava, però era divendres i al dia següent dormiria com un soc. Em vaig llençar al llit vestit com anava. El dia següent el primer que faria seria llegir el full de llibreta vaig pensar entre boires escumades.
Em vaig llevar que eren les 12 tocades, no tenia gana, vaig fer-me una cafetera, i vaig veure el full de llibreta tot arrugat a la taula de la cuina. Vaig asseure'm lentament i vaig agafar-lo amb por. Finalment el podria llegir! Vaig apropar-me'l als ulls fins que vaig poder enfocar i veure mes nítidament la lletra tant petita, deia:
"Vaig baixar els dos pisos a peu, sinó corria una mica arribaria tard a la feina un altre cop. Al passar per davant de les bústies vaig veure que la meva vomitava papers escandalosament."


dilluns, 12 de maig de 2014

LA PRIMERA CAIXA


No recordo gaire del viatge que em va portar aquell dia al poble del meu pare. Sé que era negra nit quan vam arribar, que m’havia passat el trajecte dormint com sempre i que en l’aire hi havia una solemnitat, un silenci estrany. El meu pare estava seriós, concentrat en la carretera, la meva mare callava, poder no sabia que dir o que dir-li.

Quan vam arribar la meva tieta tampoc ens va treure del cotxe amb abraçades com acostumava a fer. La vam trobar al rebedor de la primera planta, plorosa, se li va abraçar al meu pare molta estona mentre sanglotava.

Ens van fer passar al menjador. Una caixa gran i llarga ocupava tota la taula, al voltant de la qual un munt de gent que no coneixia estaven asseguts en cadires recolzades contra la paret.

- És el fill - va dir una senyora que s’eixugava els ulls amb la punta d'un mocador de ganxet.

El meu pare va saludar a tothom amb un cop de cap. La meva mare em tenia agafada de la mà, amb força com si tingués por que se m’emportessin, com irremeiablement va passar més tard.
Al menjador feia una olor dolça i agre a la vegada i calor, sobretot feia molta calor.
La meva tieta ens va preguntar si la volíem veure. Jo no entenia gaire res. El meu pare es va apropar a la caixa de la taula,  s’hi va quedar uns instants i el van cridar des del rebedor. La meva mare no es movia de la rajola. De cop, d’una revolada la meva cosina que em portava 15 anys em va arrencar de la mà de la meva mare, em va aixecar enlaire i em va amorrar contra la caixa.

- Digues adéu a la iaia xiqueta!

Efectivament, dins la caixa hi havia la meva avia vestida de monja o d’alguna manera similar. Duia una còfia blanca emmidonada amb ales ambdós costats de la cara, i un vestit negre amb una creu d’or al pit a l’alçada de les mans que tenia creuades.
No vaig dir res fins que vaig veure que un líquid viscós i marró li sortia per un dels forats del nas que portava mal taponat amb un petit cotó, com el que et posen quan et surt sang.
Jo no esperava trobar cap element “viu” en el seu cos quiet, i això em va sorprendre tan desagradablement, que vaig començar a plorar pel fàstic que em feia.
No havia vist cap mort en la meva vida. La meva cosina no em deixava anar, en el seu intent macabre de gravar aquella escena al meu cervell de 8 anys.
Jo empenyia la caixa amb les mans amb un intent desesperat per què em deixessin baixar a terra, però ella insistia a fer que tingués alguna mena de diàleg amb un cos que jo gairebé no reconeixia com a familiar.
Tot plegat devia durar poc, poder menys d’un minut però ella va aconseguir el que es proposava suposo.

Afortunadament el meu pare va tornar a entrar de seguida, suposo que pels meus plors, i em va prendre de les mans de la sonada de la seva neboda i em va deixar a terra amb fúria.

Una senyora de les que hi havia allà em va donar  una copeta petita amb un líquid marró i una pastisset amb un tovalló. Jo no podia empassar-me res més que les llàgrimes, així que se’m van endur cap a un dels dormitoris que hi havia a la part de dins de la casa i em van manar que dormís.

L'endemà, molt d'hora, em vaig despertar damunt del cobrellit tapada amb una flassada. A la mà duia ben premuda la pasta que m’havien donat, suada i enganxifosa de sucre. El cabell d’àngel s’havia escorregut per baix, vaig llepar-lo amb avidesa, de fet no recordava haver sopat.

 

dimecres, 2 d’abril de 2014

Anem per parts


  
 

Pesava com un mort. Que és el que era.
M’havia costat deu i ajuda arrossegar-lo des del rebedor on me l’havia deixat el noi. Vaig pujar-lo damunt la taula en dos cops, primer el tronc després la resta. Sort en tenia de que la taula de la cuina era gran. Tenia un taulell de forner gran, vell i llepat pel temps i per totes les masses i mans que havien passat pel forn del pare.
Vaig posar-lo de costat perquè no m’agradava veure-li la cara.
Un ull se li havia quedat obert. Tantes vegades com intentava tancar-lo, tantes vegades se li obria.  Era el reflex de la culpa permanent, que em miraria per sempre més dins del meu inconscient. No aconseguia esborrar la imatge d’aquell ull inert, que no em mirava perquè no podia fer-ho, però que tanmateix em culpava.
“Mira que m’has fet”, deia l’ull.
“Com pots tenir-me aquí estirat com si res. Et maleeixo”, em deia l’ull.
 
No tenia la certesa que no hagués patit. L’olor del perill és innata.
Sabem  amb un sisè sentit més afinat que no pas cap altre,  captar quan estem en perill. Per la qual cosa en algun moment ell va sentir el que se li venia a sobre, i devia cridar i devia mirar per darrera vegada amb aquell ull que ara deixava com a petja en el meu cervell .
El millor que podia fer era tallar-li el cap, per tal de no continuar veient l’ull i per poder manipular el cos amb més facilitat i menys cura. Decapitant-lo d’alguna manera el deshumanitzava. Així també aconseguia quedar-me amb les parts que realment volia.
No era una assassina sense solta ni volta. Jo tenia un propòsit.
Vaig serrar el cap. No va ser gens fàcil. Però val a dir que tampoc ho havia fet mai. Els ossos del coll enganyen, semblen petits i fràgils. No ho són. Desenganyeu-vos. Ens cal ben poc per morir desnucats i tanmateix intenta serrar-los! Vaig acabar amb les aixelles banyades en suor per l’esforç d’anar serrant i separant el cap del meu propòsit.
Vaig agafar una bossa de plàstic grossa i sense tocar-lo gaire vaig fer caure el cap a dins i el vaig deixar a terra sota la taula. Vaig pensar en totes les vegades que, de petita, havia vist al cine les pel·lícules de l’oest en les que els  dolents portaven un  cap  decapitat, agafat pels cabells, amb la seva darrera expressió de pobre  desgraciat  gens afalagadora, com a botí de guerra. Acostumava a tapar-me la cara amb les mans fins que entreobria algun dit per veure que la imatge continuava en pantalla i que els meus esforços no havien servit per res.  En canvi, jo ara l’havia relegat, exiliant-lo sota la taula dins una bossa de la marca d’uns grans magatzems.
Vaig posar el cos panxa amunt. Primerament tallaria les extremitats inferiors i després les superiors. Amb el tronc encara no havia decidit que fer-ne però alguna cosa se m’acudiria. Vaig treure’m el jersei. No feia gaire calor però jo estava suant com un condemnat. Malgrat tenir el condemnat real davant meu, quina ironia!
Vaig obrir la finestra de la cuina i l’aire del desembre va fer-me canviar d’idea ràpidament.
Tallar les extremitats no va ser pas més fàcil que el coll. Sí que venim ben acoblats en aquest món! Després ensopegues en un semàfor, caus i et trenques un fèmur en un tres i no res. Ara si ho vols fer tu... redeu  com costava!
Vaig trigar més, molt més del que havia imaginat i calculat. I justament no en tenia gaire, se’m tirava el temps a sobre. 
(Em feia gràcia aquesta expressió; la personalització del temps, m’imaginava    l' ombra d’un home gros,  una ombra fosca que se t’engolia cap al seu forat negre per sempre més)
Vaig mirar-me totes les parts que havia fet. Amb les extremitats inferiors potser ja faríem. El cos estava  brut de tant remenar-lo i grapejar-lo. Per altra banda ja portava les ungles brutes. Les darreres passes no crec que les hagués fet voluntariosament si no més aviat devia ser arrossegat, per la qual cosa hi tenia terra i pols enganxades.
Sota el raig de l’aixeta, vaig netejar cada part,  em va quedar net com una patena. Ara sí que lluïa. La pell tibant encara, ben neta i sense cap pèl. Començava la feina doncs.
Vaig agafar la llibreta de la  mare i vaig obrir-la per on m’havia deixat el marca pàgines que no era un altre que una llista de la compra feta per ella mateixa. Vaig recolzar-la contra la paret, a la taula.
Vaig començar a llegir:
Cuixa de porc amb curry i salsa de mango:
Agafem una cuixa de porc ben neta i....


dimecres, 12 de març de 2014

L' entrepà.




- Vols fer el favor de menjar una mica més ràpid, fas unes mossegades ridícules.

Jo no entenia com unes mossegades podien ser ridícules. Les mossegades podien ser petites, doloroses, grans, però ridícules? Ridícul era quelcom que jo sentia a l'escola quan sortia a llegir en veu alta, o quan em preguntava la mestra i sempre sabia respondre i tothom em mirava com si fos un esser estrany, això era ridícul per a mi.

Vaig clavar mossegada a l’entrepà amb compte de què no caigués res a terra. La tonyina estava esmicolada i queien trossets oliosos damunt dels meus pantalons. La mare després em diria que era un porc i que qualsevol dia agafaria i se n'aniria perquè ja n'estava tipa de tots nosaltres, que només érem una colla de porcs i ella no tenia per què aguantar tot això. Que érem uns dats pel cul i que ella era una desgraciada de merda. Això ho deia molt la mare.

A l'andana feia molta calor, i vaig intentar treure'm la motxilla per poder treure'm l’anorac. No m'havia desfet ni d'un braç quan el pare em va dir:

- Ei, ei, però que fas?

Amb l’entrepà ben agafat a la mà, havia estirat el braç cap a ell per tal de poder treure un braç de la nansa i li havien caigut trossets de tonyina a la falda.

- Ostres nano! Vés amb compte. Es pot saber que fas?

- Tinc calor - vaig dir-li.

- I que coi m'importa a mi si tens calor? M’estàs embrutant!

- Em volia treure la motxilla i la jaqueta....

- Fes el favor d'acabar-te el maleit entrepà. Si arribem a casa i encara el portes, ta mare dirà que es per culpa meva, que no he estat pendent de tu.

Vaig tornar a seure al banc de formigó. I vaig mossegar l’entrepà, estava molt bo.

Va sonar el mòbil del pare.

- Digui?, ah hola Magda! Com va tot?

La Magda era una cosina del pare. No la veiem gaire perquè a la mare no li agradava ni gota. A mi em semblava que li tenia gels, perquè em recordava el meu germà Roger quan es queixava del meu germà petit. Se'n fotia de la mateixa manera, el Roger intentava fer el fatxenda però en el fons li dolien els privilegis que tenia el petit.
La mare si obria la boca per parlar de la cosina Magda era per fer igual que en Roger.
A mi el que m'havia impressionat més de la cosina Magda era el perfum que tenia. Jo no sabia que les dones feien aquesta olor. Ni la mare ni la tieta oloraven així. Cap dona que jo conegués feia l'olor de la cosina Magda. Era una olor dolça, a flors, que es quedava a l'aire després que ella se n’hagués anat.

El pare reia al telèfon.

- Quines coses tens... i em mirava vermell mentre amb la mà dreta em deia amb un gest que menges.

Vaig tornar a mossegar amb cura un tros petit. I vaig ficar la llengua dins de forat que se n'hi havia fet al pa, vaig treure a poc a poc miques de tonyina amb la llengua i em vaig llepar els llavis.

El pare es va aixecar, parlava baixet mentre caminava a passos curts sense allunyar-se gaire de mi.
Jo no el sentia. Al meu costat es van asseure una dona i un nen. Ell em va mirar la cama, al genoll hi tenia una ferida grossa, ben vermella, ja que avui m'havia tornat a arrencar la crosta abans de sortir de l'escola i m'havia regalimat força sang. El vaig mirar triomfant. Ell em va mirar esporuguit. La mare va escopir en un mocador i li va passar per tota la cara. Em va fer fàstic.

- Però vols dir ara? Estic amb en Joan a la parada de Verdaguer.... anàvem cap a casa.

- No és que no vulgui dona, quines coses tens, però és que amb el nen i tot plegat... Sí ja sé que estem a 2 minuts, sembla que ens hagis olorat.

-D'acord! Que coi! Ara vinc! Ara sortim de l'estació. Però no podré estar gaire estona.

El pare em va estirar de la màniga i agafant-me ben fort de la mà que em quedava lliure em va arrossegar cap a l'ascensor que hi havia al mig de l'andana. 

- On anem pare?

- A fer un encàrrec, és una sorpresa...

Una altra cosa que no entenia. Els encàrrecs em semblaven feixucs. Cada vegada que algú m'enviava a fer-ne un no tenia res a veure amb cap sorpresa. Tot el contrari. O havia de portar una mà de coses que pesaven, o bé havia d'esperar algú o escoltar iaies pesades que feien olor de resclosit. Si més no però, s'havia oblidat del meu entrepà de moment.

Només sortir de la boca del metro vam entrar a una porteria molt gran on jo no havia estat mai. A l'entresol ens va obrir la cosina Magda amb la seva olor de perfum.

-Que maco que estàs Joan! Que gran! Passeu, endavant.

El pare li va fer dos petons i ella a mi dos altres més.

- Que vols berenar rei? Apa, cap a la cuina que la Consol et donarà xocolata desfeta.

Jo vaig mirar-me la mà esquerra. L'entrepà de tonyina que portava ben premut perquè no em caigués em regalimava oli pel canell.

- Fes cas de la Magda i vés a berenar a la cuina.

- Però pare, i l’entrepà de tonyina?

- Deixa't estar de tonyines! A la cuina! Ànsia!

Ells dos entraren a l'habitació que teníem al davant i que no vaig poder veure que era.

A la cuina la Consol desgranava faves. Em va manar que seies.

- Vols xocolata?

Vaig arronsar les espatlles. La veritat és que m'agradava molt la xocolata, però ara mateix no sabia ni que volia. Vaig assentir amb el cap per no ser mal educat i per no fer enfadar al pare que se n'havia anat amb pressa amb la Magda, vés a saber com acabaria tot plegat si a sobre no li feia cas.

Vaig asseure obedient a la taula de la cuina, sense treure'm la motxilla ni la jaqueta, i amb l’entrepà a la mà. Amb la màniga m'anava eixugant l'oli del canell que em feia pessigolles sota la roba.
La Consol feia com si no hi fos. Escoltava la ràdio, un programa d'aquests on la gent truca i parla amb el presentador.
La xocolata ja estava feta però estava molt calenta.

- Vols magdalenes?

Vaig arronsar les espatlles.

Va posar-ne un plat ple al meu davant.

Tot d'una es va començar a sentir com un grinyol metàl·lic. La Consol va abaixar el volum de la ràdio i va parar orella al passadís. Se sentia un soroll rítmic, com el que feien els llits de casa la iaia quan hi saltàvem al damunt.
La Consol es va fregar les mans. Va tancar la ràdio. Ara se sentien uns esbufecs. Ella va continuar la seva feina amb les faves però més a poc a poc, atenta als sorolls que venien de l'habitació. En uns minuts es va sentir un crit ofegat. Jo vaig pensar que poder la cosina Magda es trobava malament i que era per això que havíem hagut de córrer cap a casa seva. Vaig mirar la Consol a veure si feia alguna cosa però ella continuava asseguda amb la vista clavada a les faves.
Es va fer el silenci. Ofegant un sospir la Consol va tornar a encendre la ràdio.
En uns minuts va aparèixer el pare a la porta tot suat. Es va treure una pinta de l'americana i es va pentinar.

- Que Joan? Era bona la xocolata?

- Tot just acabo de sucar la primera magdalena...

- Molt bé fill- va dir sense escoltar-me- doncs au! Anem que és tard i vol ploure. Adéu siau Consol, fins a un altre.

Em va arreplegar de la màniga un altre cop i vam tornar a fer el mateix trajecte que havíem fet una estona abans, ara en direcció contraria però a la mateixa velocitat.

Jo no veia clar on estava la sorpresa. Li vaig preguntar.

- Ah sí. Mira fill, no li has de dir a la mare que hem anat a ca la cosina Magda perquè li estem fent una sorpresa i s'espatllaria, ho entens? Ja li direm quan sigui el moment. Jo t’avisaré.

No entenia res. Però no era cap novetat.

Vaig clavar mossegada a l'entrepà. Tenia gana, només havia menjat un trosset de magdalena. Però ara ja no era tant bo com abans.

dijous, 13 de febrer de 2014

Microcuentos en cadena (2x1)

Matemáticas

Suspiró profundamente y recogió dos cubiertos. Dejó los otros diez en la mesa. Así haría como cada año. Conforme recordara los que iban faltando, iría vaciando la larga mesa de caoba. Despoblando el mantel de sus soldados plateados.
Se sentó en el sofá y se levantó como con un resorte. ¡Manolo y Fina murieron en 1998!.
Quitó pesadamente dos cubiertos más. Los dedos artríticos recorrieron la fría plata del cuchillo.
En una hora desaparecieron todos menos tres. Roberto, Candela y Vicky. ¿Los había llamado?
No conseguía recordarlo. Recogió la mesa. Se hizo de noche y no vino nadie.
Se le habían descontado tres muertos. 



Dimensiones

Había brotado, en medio del huerto, un imponente piano de cola. 
Lo toqué. Era blando; mis dedos se hundieron en su masa y desaparecieron. Los retiré rápidamente.
Volví a intentarlo: desapareció mi brazo entero.
¿Qué había al otro lado?
Me introduje por completo. Estaba oscuro y frío. Pensé qué sucedería si alguien viniera en ese momento y se pusiera a tocar.
No podía caminar, ni ver, ni hacer nada. Sencillamente estaba allí.
Intenté salir por donde creí haber entrado. No pude. Aporreé las paredes, por dentro eran duras y no las podía atravesar.
 ¿Así acababa todo?
Mi madre siempre me decía: “La curiosidad te matará”. Se debía referir a esto.